La vacuna contra la COVID-19

La vacuna contra la Covid-19 és una de les més esperades de les últimes dècades. L’impacte de la malaltia ha estat tal que s’ha multiplicat l’esforç de la recerca, provant-se diverses opcions en paral·lel en comptes d’anar pel tradicional mètode de prova i error, cas per cas. Però què és exactament una vacuna? Com funcionen? Per què és tan important obtenir-la aviat? Et responem aquesta i altres dubtes que puguis tenir respecte a la vacuna contra la Covid-19 en aquest article.

Com funciona exactament una vacuna?

Les vacunes estan dissenyades per a estimular al nostre sistema immune de manera similar a la d’un patogen, però sense causar malaltia. D’aquesta manera, si un patogen real entra en el nostre cos, el sistema immune ja està preparat per a neutralitzar-lo i no ha d’organitzar la defensa en el moment. Per a estimular al nostre sistema immune es poden utilitzar:

• Patògens vius, però atenuats. És a dir, una forma del patogen que està viva però que no pot causar malaltia. Les vacunes contra el xarampió, rotavirus o varicel·la funcionen d’aquesta manera.
• Patògens inactivats. A través de químics o calor es mata al patogen i s’injecta una forma morta que, encara que no ens emmalalteix, sí que activa al sistema immune. Les vacunes contra la pòlio, ràbia o hepatitis A funcionen d’aquesta manera.
• Vacunes de subunitats. Són vacunes en les quals s’utilitza una part del virus o bacteri, que se separa del microorganisme per mitjans de laboratori i s’utilitza en la producció de la vacuna. Així, el sistema immune pot reconèixer-la quan formi part d’un virus o bacteri complet que entra en el nostre cos i hi haurà una resposta immune a la infecció. Les vacunes contra hepatitis B, la grip o la vacuna del papil·lomavirus entren en aquesta categoria.
• Vacunes toxoides. S’utilitzen quan la malaltia és causada per productes que secreten els microorganismes, no pel mateix microorganisme. Així s’entrena al cos a barallar contra la toxina problemàtica per a neutralitzar-la, mentre els antibiòtics ataquen al microorganisme secretor. Les vacunes contra la diftèria i el tètanus funcionen d’aquesta manera.

Existeixen altres tipus, com les vacunes conjugades, les antiDNA o les antiRNA, però són menys freqüents i algunes fins i tot estan en desenvolupament, per la qual cosa no les tractarem aquí.

Quins components té una vacuna?

Normalment les vacunes inclouen en la seva fórmula:

• Microorganisme triat. Poden ser un o diversos, com en el cas de les vacunes polivalents.
• Productes que s’utilitzen per a estimular una mica més al sistema immune. Això permet que s’utilitzin menys dosi d’antígens i menys rondes de vacunació. Poden ser sals minerals com l’hidròxid d’alumini, lípids com l’esqualè, molècules més complexes com els lipopolisacàrids, micropartícules sintètiques, etc.
• Conservants i estabilitzants. S’utilitzen perquè la vida comercial del preparat sigui més llarga, permetent l’emmagatzematge i distribució de la vacuna.
• Antibiòtics. En el prospecte veuràs que les vacunes porten antibiòtics. S’utilitzen per a evitar la contaminació durant el procés de fabricació, i es declara en el prospecte per si alguna traça en el producte final donés problemes a les persones al·lèrgiques a l’antibiòtic utilitzat.

Com es desenvolupa una vacuna?

El desenvolupament d’una vacuna passa per diferents fases:

• Cerca i selecció de l’antigen, és a dir, del microorganisme o part del microorganisme que s’utilitza per a estimular al sistema immune.
• Fase preclínica: es prova l’antigen en cultius cel·lulars i/o animals per a veure si realment és capaç d’obtenir una resposta del sistema immune, quina dosi aproximada pot ser necessària, etc.
• Assajos clínics: es realitzen en humans. Els assajos clínics permetran determinar la seguretat de la vacuna, la seva capacitat per a estimular el sistema immune, les dosis que millor funcionen, cada quant cal repetir dosi, etc. Els assajos clínics es diferencien en fases (fase 1, fase 2, fase 3) i cada fase obté un tipus d’informació. La fase 1 sol implicar menys de 100 pacients, mentre que la fase 3 pot implicar diversos milers.
• Sol·licitud d’aprovació i comercialització. A Europa això pot fer-se país per país o, en alguns casos especials, pot demanar-se directament a l’Agència Europea del Medicament.
• Assajos clínics de fase 4: són estudis que es fan després de l’aprovació de la comercialització per a investigar detalls de la seva seguretat i eficàcia amb més profunditat dels que es fan en fase 3. Per exemple, les poblacions especials (diabètics, polimedicats, etc.) no són pacients d’assajos clínics de fase 1 a 3, per la qual cosa els estudis clínics d’aquestes poblacions solen fer-se en fase 4.
• Farmacovigilància: igual que amb altres medicaments, les vacunes estan subjectes a una contínua vigilància. Si es detecten problemes que se sospita que estan relacionats amb una vacuna nova es reporten a les autoritats sanitàries, de manera de poder prendre les decisions que corresponguin.

Quant pot trigar el desenvolupament d’una vacuna?

Aquest procés pot trigar de 10 a 15 anys en una situació normal, ja que poden anar sorgint problemes en les diferents fases. Alguns exemples de problemes són:

• L’antigen seleccionat no estimula al sistema immune com deuria, sigui per poc o per molt.
• La vacuna no és tolerada a causa dels seus efectes adversos.
• La vacuna crea immunitat durant temps curts, fent-la inútil en el context de la població general.
• La vacuna evita el desenvolupament de la malaltia però no la colonització pel virus, fent que el pacient no s’emmalalteixi però sí que sigui un portador asimptomàtic.
• El virus muta, donant lloc a un nou cep del mateix virus que no està coberta per la vacuna original.

En el cas de la Covid-19 s’estan fent grans esforços per a accelerar el desenvolupament d’una vacuna. S’estan proporcionant grans quantitats de diners públics i privats en diferents línies de recerca que coexisteixen en el temps (fins ara l’usual era esgotar una opció abans d’iniciar la següent), s’estan optimitzant procediments per a accelerar les diferents fases sense sacrificar seguretat o efectivitat, i s’està compartint informació com mai abans per a poder accelerar aquest procediment.

Ens estem afanyant massa por aconseguir la vacuna de la COVID-19?

L’acceleració de la vacuna contra la COVID-19 s’està fent sobre la base de l’acceleració de processos econòmics i administratius. La cerca de diners que financi la recerca,  o les proves d’una vacuna en comptes de diverses alhora per a controlar la despesa en recerca són factors que alenteixen molt el desenvolupament dels medicaments. S’està utilitzant l’experiència en els virus causants de la MERS i la SARS, així com una gran quantitat de recursos econòmics que en altres circumstàncies no es gastarien, per a accelerar la posada en el mercat d’una vacuna segura i efectiva contra la COVID-19.

Però cal tenir en compte una realitat: encara que un medicament sigui autoritzat per a la seva comercialització, encara queda molta recerca per davant per a conèixer-lo realment. La fase 3 dels assajos clínics es fa en milers de persones i es fa un esforç per reportar tot l’observat, però pot haver-hi efectes adversos molt estranys que no es veuen fins que el medicament comença a ser utilitzat massivament. Trobar efectes adversos o conèixer millor l’efectivitat de la vacuna de la COVID-19 després de la seva autorització és una possibilitat pel fet de ser un medicament, no perquè el seu desenvolupament hagi sigut a correcuita. Si vols mirar alguns exemples de suspensions de comercialització recents, pots mirar la informació publicada per l’ AEMPS sobre la suspensió del Myolastan®, de l’Esmya® (aquest medicament en particular va ser suspès, reautoritzat, i tornat a suspendre), del Picato® o de l’Inzitan®, tots suspesos durant els últims deu anys.

Mentre no hi hagi vacuna per a la Covid-19 què fem?

Hi ha dos grans pilars per a la volta a la vida normal:

• El desenvolupament d’una vacuna.
• El descobriment d’un tractament efectiu.

La comunitat científica està treballant i col·laborant per a transformar en realitat aquests dos objectius. Mentre aquestes dues opcions no apareixen, només ens queden les regles de la «nova normalitat» per a arraconar al virus i mantenir la salut individual i poblacional. Les cures en tossir o esternudar, la higiene de mans, la distància social, i l’ús de mascareta quan la distància social no és possible permetran que els brots siguin petits o inexistents. I les quatre són importants: la mascareta no substitueix a la distància social, la distància social no evita que hagis de rentar-te les mans amb regularitat… Com millor implementis aquestes normes, més ràpidament arraconarem al virus, i menys probabilitats de rebrots i contagis hi haurà.