Els antipsicòtics són medicaments que tracten alteracions mentals que, encara que poden ser molt diferents entre si, tenen en comú la pèrdua de contacte amb la realitat. Esquizofrènia, deliris, demència o agitació amb agressivitat són alguns dels problemes de salut mental que poden ser tractats pels medicaments antipsicòtics, encara que no són els únics. Ara bé Quins tipus d’antipsicòtics hi ha? Com funcionen? Quins efectes adversos poden tenir? Responem aquestes preguntes en aquest article.
Què és exactament una psicosi?
La psicosi existeix quan una persona perd el contacte amb la realitat, pèrdua que es calcula que fins a un 1% de la població pot arribar a sofrir en algun moment. Una psicosi pot expressar-se a través de moltes formes:
- Deliris: la persona creure coses que no són veritat o tenir sospites infundades, per exemple, que altres persones volen fer-los mal quan no és així.
- Al·lucinacions visuals o auditives.
- Comportaments inapropiats per a la situació en la qual es troben.
- Parlar de manera incoherent.
La pèrdua de contacte amb la realitat pot ser tal que dificulti el funcionament en societat de la persona, o que la transformi en algú incapaç de cuidar-se a si mateix, o fins i tot pot arribar al punt en què la persona es faci mal a si mateixa o als altres.
Per què es produeix una psicosi?
Avui dia no es coneix exactament per què es produeix una psicosi. La primera teoria que va intentar explicar una psicosi va postular que les psicosis apareixen per una desregulació de l’activitat del neurotransmissor dopamina en determinades àrees del cervell a través de diferents mecanismes. Aquesta desregulació és causada en part per una base genètica, però també en part per factors ambientals que poden influir fins i tot des de la gestació.
Però aquesta teoria no explica tots els fenòmens que es veuen en la psicosi. Altres factors influint poden ser:
- L’hiperestimulació de neurones que responen a la serotonina, un altre neurotransmissor.
- La disminució de l’activitat dels receptors NMDA d’un altre neurotransmissor, el
- La COMT, un enzim que s’encarrega d’eliminar la dopamina, podria reduir la seva funció en la psicosi, col·laborant amb l’excés de dopamina en el cervell.
No hi ha realment una explicació única per a la psicosi, però, a mesura que la recerca científica avança, es van revelant parts del seu mecanisme que permeten el disseny de millors medicaments antipsicòtics.
Què són exactament els medicaments antipsicòtics?
Els antics grecs sabien reconèixer una psicosi i la tractaven amb una planta anomenada Rauwolfia serpertina. Avui sabem que aquesta planta conté una droga anomenada reserpina, una substància antagonista dels receptors dopaminèrgics tipus 2 (D2).
La lògica darrere d’aquest tractament és: si la psicosi apareix per una desregulació de la dopamina, bloquejar els seus receptors i evitar que la dopamina faci efecte hauria d’ajudar a controlar aquesta malaltia. De fet, els antipsicòtics constitueixen una gran família de molècules de diferents estructures, però totes tenen en comú que són antagonistes dels receptors dopaminèrgics, particularment del receptor D2.
La reserpina purificada va començar a utilitzar-se com a antipsicòtic en la dècada de 1940. Els seus efectes són potents i es mantenen fins i tot després de retirar la medicació, cosa que fa difícil controlar el seu efecte, i es va descartar el seu ús. Fins a 1950 no van aparèixer antipsicòtics que realment poguessin generar un canvi en la qualitat de vida dels pacients: entra la clorpromazina, el primer antipsicòtic que va arribar per a quedar-se. Avui dia comptem amb més de 20 antipsicòtics amb perfils d’activitat diferents, que poden ajudar a pacients amb diferents quadres. Classifiquem els medicaments antipsicòtics en dues grans famílies: els antipsicòtics típics o neurolèptics i els antipsicòtics atípics o de segona generació.
Què són els antipsicòtics típics?
També anomenats neurolèptics, els fàrmacs d’aquest grup són els primers antipsicòtics que es van desenvolupar i avui dia continuen sent utilitzats per a tractar psicosis resistents a altres tractaments. En aquest grup trobem a la clorpromazina, perfenazina, haloperidol, loxapina o levomepromazina. A més d’interactuar amb els receptors D2 també interactuen amb receptors dels neurotransmissors acetilcolina, adrenalina i noradrenalina. Aquesta falta de selectivitat per als receptors D2 és la responsable d’una llarga llista d’efectes adversos importants, ja que acabaran interferint en una gran quantitat de processos corporals mediats per acetilcolina, adrenalina i noradrenalina. Entre els efectes secundaris que causen podem trobar:
- Augment de la prolactina, una hormona involucrada (entre altres coses) en el creixement del teixit mamari i la secreció de llet a través de les mames.
- Sedació.
- Trastorns psiquiàtrics que van des de l’agitació fins a la depressió.
- Augment de pes.
- Problema de la conducció elèctrica cardíaca (“prolongació de l’interval QT”).
- Síndromes extrapiramidals. Són un conjunt de símptomes que poden condicionar el tractament amb neurolèptics. Entre ells trobem:
- Acatísia. L’acatísia és una sensació de gran malestar físic que el pacient es veu en la necessitat d’alleujar movent-se constantment. Pot arribar a confondre’s amb ansietat.
- Distonia. Són alteracions del moviment caracteritzades per espasmes o contraccions dels músculs de coll, esquena o extremitats, sostingudes en el temps, que causen postures incòmodes per al pacient.
- Discinèsia. Apareixen moviments incontrolables, repetitius i molt ràpids de mans, llengua, ulls o peus, bavejo, i altres més. Pot arribar a dificultar respirar, empassar o parlar.
Síndrome neurolèptic maligne. És poc freqüent, però pot ser fatal. A més de problemes musculars pot aparèixer una pujada de la temperatura corporal important o alteració de l’estat mental.
Els efectes adversos extrapiramidals són més freqüents entre els neurolèptics que en els antipsicòtics atípics. Moltes vegades aquests símptomes poden controlar-se amb altres medicaments (propranolol per a la acatisia, per exemple) però altres vegades serà necessari ajustar el tractament. Per a evitar-los, sol preferir-se començar el tractament amb algun antipsicòtic atípic.
Què són els antipsicòtics atípics o de segona generació?
Els antipsicòtics atípics són una gran família de molècules diferents entre si, desenvolupats més recentment, el factor comú de les quals és funcionar sobre els receptors dopaminèrgics D2 de forma més selectiva que els neurolèptics. També poden actuar sobre els receptors de la serotonina, ajudant a regular les vies neuronals de tots dos neurotransmissors. Trobem aquí a la quetiapina, risperidona, clozapina, olanzapina, aripiprazol, paliperidona o ziprasidona. La seva gran variabilitat fa difícil predir els efectes adversos que poden causar, però podem afirmar dues coses:
No causen els efectes adversos extrapiramidals amb tanta freqüència com els antipsicòtics típics, d’aquí ve que els hi solgui preferir com a primer tractament.
Les molècules comparteixen algunes generalitats, però seran les diferències les que condicionin l’elecció del tractament.
El metge receptarà l’un o l’altre en funció del que creu que li anirà millor al pacient. El pacient està molt nerviós o insomne? Potser es beneficia utilitzant l’olanzapina, que sol causar sedació. El pacient sol oblidar-se de prendre comprimits cada dia? Podria beneficiar-se en utilitzar principis actius que es poden formular com a injectables de llarga durada, amb les quals només cal recordar una injecció mensual en el centre de salut com el aripiprazol o la paliperidona. No hi ha resposta a més d’un antipsicòtic? Potser el pacient necessita utilitzar la clozapina, un antipsicòtic molt efectiu, però que s’utilitza només quan altres antipsicòtics no funcionen a causa del risc de reaccions adverses molt greus. Cada cas ha de ser acuradament avaluat i acompanyat pel mèdic tractant.
Quan pot utilitzar-se un antipsicòtic?
Els medicaments antipsicòtics poden utilitzar-se enfront de diagnòstics molt variats que tenen en comú una pèrdua de contacte amb la realitat que impacta molt severament en la qualitat de vida. Algunes situacions en les quals se solen receptar antipsicòtics són:
- Esquizofrènia i desordres esquizoides.
- Mania. Poden utilitzar-se en combinació amb medicaments estabilitzadors de l’humor com el liti.
- Depressió major que cursi amb episodis de psicosis.
- Trastorn delirant.
- Agitació important que cursa amb irritabilitat, agressivitat, hostilitat o hiperactivitat.
- Psicosi induïda per abús de substàncies.
- Malaltia de Parkinson.
A causa dels efectes adversos que presenten, no sempre són la primera opció de tractament en aquests casos. L’elecció de medicació ha de fer-se amb cura, quan els beneficis superen clarament els efectes adversos. Per exemple:
La demència prefereix tractar-se amb antidepressius, medicaments propis de la demència i teràpia conductual, reservant-se els antipsicòtics per a situacions en les quals realment es justifiquen. Un exemple és l’agressivitat d’un pacient amb demència cap al personal que el cuida quan ha estat ingressat a l’hospital i el retard del tractament comporta risc per a la seva vida. En aquest cas podria justificar-se l’ús d’un antipsicòtic: el que millor pugui servir-li sota les circumstàncies, a la menor dosi possible i durant el temps just i necessari per a tractar-lo adequadament.
La psicosi induïda per amfetamines pot tractar-se amb antipsicòtics, però només quan la situació ho justifica. No s’utilitzaran enfront d’un pacient amb una reacció “normal” a l’ús d’amfetamines.
Cada cas ha de discutir-se entre el pacient, la família i el personal sanitari, de manera de garantir el benestar de la persona que ha de rebre el tractament.
Encara tinc dubtes respecte a aquests medicaments….
Si a tu o a un ser estimat li han receptat un antipsicòtic i tens dubtes respecte a la medicació receptada, recorda que pots comptar amb la teva farmàcia de confiança. Com a experts del medicament podem ajudar-te a resoldre els teus dubtes i a optimitzar el teu tractament, i també podem identificar situacions en les quals és important tornar a parlar amb el metge.
Lorena Crosa és llicenciada en Química i Farmàcia en la Universitat de la República (2000 – 2004). S’ha format com a professora tècnica de Química en l’Institut Normal d’Educació Tècnica (2004-2005). Compta amb estudis de postgrau en Ciències en la Universitat Camilo José Cela (2009) i posteriorment ha realitzat un segon grau de carrera de Farmàcia en la Universitat de Barcelona (2010 – 2013).
La seva experiència laboral s’ha centrat en el camp de la ciència, dins d’hospitals com a científica de laboratoris clínics (2005 – 2007), així com docent d’educació química en diferents universitats com el CEPRODIH i la Universitat de la República.
Després de llicenciar-se en la seva segona carrera de Farmàcia, va centrar la seva experiència en les oficines de farmàcia, a més de treballar com a consultora tècnica en empreses de la indústria farmacèutica.
En Farmàcies Ecoceutics, Lorena Crosa ha estat un membre actiu i de gran valor des de 2018 fins a l’actualitat, sent la responsable de continguts de l’empresa fent ús del seu expertise.