L’Aspirina va entrar l’any 1950 en el Llibre Guiness dels Rècords per ser el medicament més venut. I és molt difícil que la desbanquin d’aquest lloc, ja que tant l’Aspirina com el seu genèric, l’àcid acetilsalicílic, continuen estant presents en multitud de medicaments:
- Com a analgèsic exclusivament, en dosi de 500 mg (1000 mg en altres països)
- Com a analgèsic en combinacions antigripals, usualment al costat d’un antihistamínic, un antitussigen i/o un descongestiu nasal.
- Com a antiagregant plaquetari, en dosi de 75, 100 o 300 mg (a Espanya només les últimes dues).
I aquests són només els seus usos ja establerts: s’investiga també la possibilitat d’utilitzar l’àcid acetilsalicílic per a prevenir l’aparició de càncers de l’aparell digestiu i prevenir morts per càncer en general. L’àcid acetilsalicílic ha demostrat ser un excel·lent analgèsic, un medicament salvavides gràcies a les seves propietats antiagregants, i encara pot ser que tingui lloc en la teràpia oncològica… però com arribem fins aquí?
Els orígens naturals de l’Aspirina
Una de les drogues més conegudes des de temps remots és l’escorça dels arbres que pertanyen a la família Salicaceae, com el Salix alba o Salix fragilis. L’escorça de salze és rica en un compost anomenat salicina, posseïdor de propietats analgèsiques i antipirètiques, i ja se la utilitzava en les civilitzacions sumèria i egípcia.
El papir d’Ebers, que recull diverses preparacions farmacèutiques de l’Antic Egipte (any 1500 AC) ja descrivia decoccions de salze per a tractar dolors i inflamacions vàries. També el famós Hipòcrates de Cos (segle III AC) recomanava l’escorça de salze per a alleujar dolor inflamatori i el dolor de part. Dioscòrides, el gran metge i botànic grec (segle I DC) recomanava les decoccions de salze per a dolors còlics, gota i dolor d’oïda. La seva farmacopea botànica, De Materia Medicae, va influir la medicina occidental durant els següents 1500 anys.
De la salicina a l’àcid salicílic
Avancem a l’any 1758, quan el reverend Edward Stone, buscant una cosa més barata que la quina per a tractar crisis febrils de malària, va utilitzar l’extracte aquós de Salix alba en 50 pacients. Amb aquest experiment va aconseguir demostrar la notòria acció antipirètica de l’extracte d’escorça de salze. La Royal Society de Londres va publicar el seu estudi en 1763, deixant la seva petjada a la història de l’Aspirina amb la primera demostració amb rigor científic de l’efectivitat de l’escorça de salze com a tractament per a la febre.
Arribem al 1828, en el qual Joseph Buchner aconsegueix aïllar a partir de l’escorça de salze un compost cristal·lí groc i molt amarg, anomenat salicina, responsable de l’activitat farmacològica de la droga. La salicina és un beta-glucòsid, és a dir, un compost de glucosa i alcohol salicílic, que en el cos se separa en aquestes dues molècules. L’alcohol és oxidat a àcid salicílic, que és el veritable analgèsic a l’interior del cos, per la qual cosa els experiments van prosseguir amb aquest àcid.
Va caldre esperar fins a l’any 1859 perquè es dissenyés la reacció Kolbe-Schmitt, una reacció química entre fenòxid de sodi i CO₂ que es realitza a 125 °C de temperatura i 100 atmosferes de pressió per a obtenir un producte intermedi que, en acidificar-lo amb àcid sulfúric, dóna lloc a l’àcid salicílic. Per primera vegada es va poder obtenir àcid salicílic sintètic a preu deu vegades més barat que el que provenia de salicina natural, amb el que es va poder generalitzar l’ús i l’estudi clínic d’àcid salicílic o la seva sal sòdica, el salicilat de sodi.
De l’àcid salicílic a l’Aspirina
El problema amb l’àcid salicílic i la seva sal sòdica radicava en els seus efectes adversos: nàusea, irritació gàstrica i tinnitus (el nom mèdic del «brunzit d’oïdes»). Entren els laboratoris Bayer, interessats a trobar una forma d’àcid salicílic que no tingués aquests problemes. Li encarreguen la tasca a Friedrich Hoffman que, el dia 10 d’agost de 1897, registra en el seu quadern de laboratori la síntesi de l’àcid acetilsalicílic. El nom comercial triat per a aquest àcid va ser Aspirina: per l’acetilat, spir perquè la salicina utilitzada provenia d’una planta anomenada Spiraea ulmaria, i el sufix -ina per ser molt utilitzat en medicaments per aquell temps.
Aquesta molècula va tenir un èxit immediat: primer es va vendre com a pols i després en tauletes, i per a l’any 1950 era l’analgèsic més venut del món. És veritat que aquest èxit va tenir «ajuda extra»: d’una banda els símptomes de la grip espanyola es mitigaven amb Aspirina, la qual cosa va augmentar la fama de l’Aspirina com a analgèsic i antipirètic a tot el món, i d’altra banda tampoc va tenir competència real com a analgèsic efectiu, segur i no addictiu fins a 1956 que va ser quan va aparèixer el paracetamol… però aquesta és una altra història.
Vaivens de l’Aspirina
L’Aspirina va ser la reina dels analgèsics durant molts anys, però en 1938 va sofrir la seva primera caiguda en desgràcia. Amb la invenció del gastroscopi va ser possible associar l’ús d’Aspirina a gastritis i mal estomacal, amb el que l’entusiasme per l’àcid acetilsalicílic es va refredar una mica. La síntesi del paracetamol en 1956 i la de l’ibuprofèn en 1962 van fer mossa en l’ús d’Aspirina, i un altre gran cop va arribar l’any 1962 quan es va associar l’ús d’àcid acetilsalicílic a la Síndrome de Reye, una condició que pot aparèixer en els nens i adolescents que prenen aquest medicament quan tenen varicel·la o grip. Fins al dia d’avui, l’Aspirina està contraindicada en menors de 16 anys.
Però no tot van ser males notícies en aquesta època. Entre els anys 1960-1971 es van fer importants treballs que van permetre descobrir com funcionava l’Aspirina i que van obrir camí per a la síntesi d’altres antiinflamatoris. Aquesta recerca va estar darrere del premi Nobel de Medicina de l’any 1982. A més, per aquesta època es va descobrir que l’Aspirina impedia l’agregació plaquetària, amb el que es va obrir per a l’Aspirina la porta de la teràpia cardiovascular. Evitant l’agregació plaquetària s’impedeix que les plaquetes s’uneixin entre si i donin inici a una sèrie de reaccions que culminen amb la formació de trombes, i aquests trombes tapen artèries causant ictus, infarts i altres problemes de salut. Diversos estudis als anys 1970-1990 van demostrar que l’Aspirina a diverses dosis, sempre menors que l’analgèsica, és capaç de prevenir un segon infart de miocardi, un segon ictus, o fins i tot un primer problema en gent amb alt risc cardiovascular.
La ciència té una llarga història de canviar de semblar a mesura que surt nova evidència, també amb els medicaments. Que si l’Aspirina és bona, que si és dolenta, que si la hi donem fins i tot als nens (encara queden persones majors que demanen «Aspirina de nadons»), que si no la hi donem més que a alguns adults per a minimitzar sagnats per l’estómac, que si prenem una al dia perquè no hi hagi problemes cardiovasculars, que si prevé el càncer però el risc/benefici no sembla tan clar per al mal estomacal… el que sí que és segur és que l’Aspirina continua sent un dels medicaments més venuts al dia d’avui, i serà difícil que la destronin. Entre les utilitats que té, i les que encara poden trobar-se-li, la síntesi de milions de comprimits anuals està més que garantida.